«Lucia avançava, mig sostinguda per les

seues dames, amb una corona de flors de

taronger als cabells, i més pàl·lida que el

setí blanc del seu vestit. Emma somiava

en el dia del seu casament; es veia allà,

enmig dels camps de blat, a la sendera,

caminant cap a l’església. Per què no

havia resistit, suplicat, com Lucia? En

canvi, ella estava alegre, sense adonar-se

de l’abisme on es precipitava...»

Madame Bovary, Gustave Flaubert