«La incertesa es feia intolerable. Li semblava que el temps

s’arrossegava amb peus de plom, mentre el vent maligne

l’empenyia cap al caire d’un abisme negre. Sabia el que allí

l’esperava; ho veia, i, tremolós, premia les parpelles ardents

amb les mans humides, com si volguera privar de la vida el

seu propi Cervell i tornar les pupil·les a la seua cova.

Era inútil. El cervell tenia el seu propi aliment amb què

nodrir-se, i la fantasia, que el terror tornava grotesca, es

caragolava com un ésser viu, ballava com un maniquí

repugnant sobre un cadafal, i gesticulava atroçment.

Després, de sobte, es va detenir el temps. Sí, aquella cosa

cega i gemegosa va deixar d’arrossegar-se, i uns

pensaments horribles, una vegada mort el temps, van acudir

corrents i van traure de la seua tomba un futur espantós, que

li va ser mostrat.»

El retrat de Dorian Grey, Oscar Wilde