«La
incertesa es feia intolerable. Li semblava
que el temps
s’arrossegava amb peus
de plom, mentre el vent maligne
l’empenyia
cap al caire d’un abisme negre.
Sabia el que allí
l’esperava; ho veia,
i, tremolós, premia les parpelles ardents
amb les mans humides, com si volguera
privar de la vida el
seu propi Cervell i tornar les pupil·les a la seua cova.
Era
inútil. El cervell tenia el seu propi aliment
amb què
nodrir-se, i la fantasia, que
el terror tornava grotesca, es
caragolava com un ésser viu, ballava com un
maniquí
repugnant sobre un cadafal, i gesticulava
atroçment.
Després, de sobte, es
va detenir el temps. Sí, aquella cosa
cega
i gemegosa va deixar d’arrossegar-se, i uns
pensaments horribles, una vegada mort
el temps, van acudir
corrents i van traure
de la seua tomba un futur espantós, que
li va ser mostrat.»
El
retrat de Dorian Grey, Oscar Wilde