sábado, 28 de enero de 2012
viernes, 20 de enero de 2012
lunes, 16 de enero de 2012
viernes, 13 de enero de 2012
sábado, 7 de enero de 2012
Me gusta la gente que vibra, que no hay que empujarla,que no hay que decirle que haga las cosas,sino que sabe lo que hay que hacer y que lo hace.
Me gusta la gente justa con su gente y consigo misma,pero que no pierda de vista que somos humanos y nos podemos equivocar.MARIO BENEDETTI.
FELIÇ MES DE GENER
CLIO
Me gusta la gente justa con su gente y consigo misma,pero que no pierda de vista que somos humanos y nos podemos equivocar.MARIO BENEDETTI.
FELIÇ MES DE GENER
CLIO
viernes, 6 de enero de 2012
jueves, 5 de enero de 2012
País petit
El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
El meu país és tan petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d’aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.
El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a adormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist
Un sonet per a tu
Un sonet per a tu que em fas més
clar
tant el dolor fecund com l'alegria,
un sonet amb els mots de cada dia,
amb els mots de conèixer i estimar.
tant el dolor fecund com l'alegria,
un sonet amb els mots de cada dia,
amb els mots de conèixer i estimar.
Discretament l'escric, i vull pensar
que el rebràs amb discreta melangia,
com si es tractés d'alguna melodia
que sempre és agradable recordar.
que el rebràs amb discreta melangia,
com si es tractés d'alguna melodia
que sempre és agradable recordar.
Un sonet per a tu, només això,
però amb aquell toc lleu de fantasia
que fa que els versos siguin de debò.
però amb aquell toc lleu de fantasia
que fa que els versos siguin de debò.
Un sonet per a tu que m'ha permès
de dir-te clarament el que volia:
més enllà de tenir-te no hi ha res.
de dir-te clarament el que volia:
més enllà de tenir-te no hi ha res.
Miquel Martí i Pol / De "Andorra (postals
i altres poemes)"
Aquest poema m’ha cridat l’atenció perquè és
directe, fàcil d’entendre i sobretot pel ritme que té als versos: l’autor parla
d’un sonet i aconsegueix marcar un ritme al poema que recorda al tema del que
tracta. És un poema d’amor en el que Miquel Martí i Pol expressa els seus
sentiments cap a la persona que estima: li escriu un sonet per dir-li que no hi
ha altra cosa més important en el món que ella.
El camí que no faig
Passejaria amb tu per una vella
ciutat desconeguda i m'hi perdria.
ciutat desconeguda i m'hi perdria.
Ara em perdo també, sense ni moure'm,
i em cansa molt el camí que no faig
i la incertesa estulta de les hores.
i em cansa molt el camí que no faig
i la incertesa estulta de les hores.
Fràgil, el temps se m'esmenussa als dits,
transcorre absurdament entre foteses
i, desvalgut, veig allunyar-se i perdre's
l'ombra del jo tenaç i reptador
que ha conviscut amb mi tota la vida.
transcorre absurdament entre foteses
i, desvalgut, veig allunyar-se i perdre's
l'ombra del jo tenaç i reptador
que ha conviscut amb mi tota la vida.
Potser per això enyoro, melancòlic,
poder passejar amb tu per una vella
ciutat desconeguda, sense rumb,
i perdre'm pels carrers més solitaris.
poder passejar amb tu per una vella
ciutat desconeguda, sense rumb,
i perdre'm pels carrers més solitaris.
Miquel Martí i Pol /
De "Temps d'interluni"
Aquest poema m’agrada molt, ja que expressa directament els sentiments sobre la seva malaltia. Troba a faltar el que era abans de tindre l’esclerosi múltiple però a la vegada crec que també ens vol dir que no deixarà que la malaltia l’impedeixi viure i estimar. El títol també m’ha cridat l’atenció: ha anomenat el poema com “el camí que no faig”, i crec que ho ha fet justament per expressar que encara que vagi en cadira de rodes pot fer camí i continuar endavant. Utilitza també el verb “passejar”, que ell no pot fer.
martes, 3 de enero de 2012
domingo, 1 de enero de 2012
El camí que no faig
Passejaria amb tu per una vella
ciutat desconeguda i m'hi perdria.
ciutat desconeguda i m'hi perdria.
Ara em perdo també, sense ni moure'm,
i em cansa molt el camí que no faig
i la incertesa estulta de les hores.
i em cansa molt el camí que no faig
i la incertesa estulta de les hores.
Fràgil, el temps se m'esmenussa als dits,
transcorre absurdament entre foteses
i, desvalgut, veig allunyar-se i perdre's
l'ombra del jo tenaç i reptador
que ha conviscut amb mi tota la vida.
transcorre absurdament entre foteses
i, desvalgut, veig allunyar-se i perdre's
l'ombra del jo tenaç i reptador
que ha conviscut amb mi tota la vida.
Potser per això enyoro, melancòlic,
poder passejar amb tu per una vella
ciutat desconeguda, sense rumb,
i perdre'm pels carrers més solitaris.
poder passejar amb tu per una vella
ciutat desconeguda, sense rumb,
i perdre'm pels carrers més solitaris.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)